Havíem perdut el contacte. Feia molts anys, quants?, 14?, que no ens havíem tornat a creuar, però, creu-me, et seguia considerant un amic. El canvi de domicili, la feina, l'allunyament d'una afició que per a tu era pràcticament obligació van acabar de posar terra a sobre d'una relació que recordo com molt important quan les coses no m'anaven gens bé. Sempre vaig tenir el teu suport, fos on fos, fes el que fes, i no te'l vaig poder tornar com mereixies. Per això, en assebentar-me no fa tant que un dia de la primavera passada vas tancar els ulls per darrera vegada, una sotregada gelada m'ha envaït. Tot i que no et vaig anar a buscar mai quan sabia que eres a prop, desitjava trobar-me accidentalment amb tu, dir-te que ara les coses m'anaven molt bé. Les persones som així. Només volem trobar la gent del passat quan podem explicar-los la nostra sort. Però aquella trobada no es va produir i ara ja no es produirà. Hauré de seguir el teu rastre per la veu d'altres, que m'expliquen que la teva vida va donar moltes voltes els darrers anys i que potser algú que t'hagués aconsellat, com havies fet tu amb tants anys enrera, hauria pogut canviar el paisatge de la teva darrera fugida. Sigui com sigui, per mi segueixes sent, estiguis on estiguis, un tio important a la meva vida, i no t'oblidaré tan fàcilment.
Descansa en pau.
