viernes, 3 de octubre de 2008

Carta al R.

Havíem perdut el contacte. Feia molts anys, quants?, 14?, que no ens havíem tornat a creuar, però, creu-me, et seguia considerant un amic. El canvi de domicili, la feina, l'allunyament d'una afició que per a tu era pràcticament obligació van acabar de posar terra a sobre d'una relació que recordo com molt important quan les coses no m'anaven gens bé. Sempre vaig tenir el teu suport, fos on fos, fes el que fes, i no te'l vaig poder tornar com mereixies. Per això, en assebentar-me no fa tant que un dia de la primavera passada vas tancar els ulls per darrera vegada, una sotregada gelada m'ha envaït. Tot i que no et vaig anar a buscar mai quan sabia que eres a prop, desitjava trobar-me accidentalment amb tu, dir-te que ara les coses m'anaven molt bé. Les persones som així. Només volem trobar la gent del passat quan podem explicar-los la nostra sort. Però aquella trobada no es va produir i ara ja no es produirà. Hauré de seguir el teu rastre per la veu d'altres, que m'expliquen que la teva vida va donar moltes voltes els darrers anys i que potser algú que t'hagués aconsellat, com havies fet tu amb tants anys enrera, hauria pogut canviar el paisatge de la teva darrera fugida. Sigui com sigui, per mi segueixes sent, estiguis on estiguis, un tio important a la meva vida, i no t'oblidaré tan fàcilment.

Descansa en pau.

martes, 9 de septiembre de 2008

Carta a la N.

Mirant per aquí i per allà, m'he adonat que ahir va ser el teu sant. Tot i que fa molt temps que no parlem, més enllà del "hola, què fas, tot bé, ja ens veurem", els teus ulls sempre diuen més que la teva boca. Espero que els meus facin el mateix. La nostra "no-relació" l'emmarcaria en aquella categoria de "en un altre lloc, en un altre moment", ja que penso que érem, som, persones compatibles i que podíem haver compartit moltes coses, però quan va sorgir l'oportunitat simplement no tocava. El camins es van bifurcar i ara només ens resta esperar una propera vida, o una d'aquelles voltes inesperades que té el camí per retrobar-nos més enllà de les formalitats quotidianes.

Tot i això, vull que sàpigues que encara et recordo molt i que en aquells moments de disbauxa mental, o quan tinc l'oportunitat de seure un minut davant les onades del mar, aïllat dels castells de sorra, de les taules de surf i de les burilles maleducades, penso molt en tu.

Sigues feliç.